Feien una parella estranya, vaig trobar, en Born amb un vestit de fil blanc, arrugat i una mica brut, amb una camisa blanca igualment arrugada sota l’americana, i la noia (que va resultar que es deia Margot) tota vestida de negre. Quan li vaig donar les gràcies pel cendrer, em va fer un gest breu i educat amb el cap, i em va dir: De res, amb un lleugeríssim accent estranger.
Paul Auster
Després del seu últim llibre, que ens va deixar una mica a l’expectativa d’alguna cosa millor, Paul Auster crec que farà callar moltes boques amb esta última història. Crec que no és espectacular, ja que jo tinc d’altres seues al número 1, però ha fet un gran gir en explicar alguna cosa nova.
Els seus llibres són inquietants i remouen, suposo que tothom qui els ha llegit se sent així en algun moment. I em repeteixo més que l’all, però no em cansaré de dir que este home quasi no es guarda res per ell, ho treu tot i mostra els sentiments que porta a dins. I els personatges, un cop més, donen la sensació que pots tocar-los si poses la mà a sobre del llibre.
Trobem de nou, històries dins d’històries. Però este cop és una història explicada per vàries persones des del seu punt de vista, ens dóna a triar quina de totes ens creiem o no. És com un joc semblant a aquells llibres de “Tria la teva pròpia aventura”, on no havia un sol camí per arribar al final. En alguns moments confesso que vaig parar de llegir. Sense mostrar res esgarrifós, Paul Auster ens fa sentir malament per com de cruels podem arribar a ser les persones.
El final et fa ganes de tornar a començar el llibre de nou. El que l’heu llegit ja sabreu perquè ho dic. I si es passés amablement Paul Auster per aquí, li preguntaria 4 cosetes…
bajoqueta1
