Falten dos dies perquè s’acabi el 2010 i a casa Bajoqueta i Bajoqueto tenim moltes ganes d’acabar-lo, ja que no ha sigut el millor any de les nostres vides. Ara mateix estem amb una grip descomunal, amb molt de paracetamol, sopetes, sucs de taronja i molta paciència. Vos desitjem una bona entrada d’any nou i molta salut, molta molta, ja que sense salut no hi ha d’altres coses.
Amantea de David F. Cantero
(llibres que enganxen, bookcrossing, narrativa espanyola)
Vos vaig parlar a esta altra entrada —> aquí
De que parlo quan parlo de córrer de Haruki Murakami
(experiències)
No m’agrada córrer ni crec que mai em doni per fer-ho, però alguna cosa em va dir que aquest llibre no parlava només de córrer. No és una novel·la, són pensaments sobre el que li passa pel cap mentre corre i, també, de com s’organitza per poder córrer i escriure.
Sempre des de la modèstia, tal i com és ell, parla d’una part de la seva vida amb total sinceritat. No és la típica manera de parlar d’un mateix. M’ha agradat i m’ha fet sentir bé a l’acabar-lo. Encara que continuaré sense sortir a córrer 
La cena de Hernan Koch
(narrativa holandesa)
El vaig vore al blog de Jordi i, encara que a ell li van recomanar d’aquella manera, jo el recomano moltíssim. Crec que és un llibre per llegir-lo sense saber de que va.
Tot passa durant un sopar. Trobareu crítica, provocació, reflexió i sobretot un final inesperat. És d’aquells llibres que fan pensar.
Dobles parelles de Montse Banegas
(narrativa catal·lana)
És la segona novel·la de Montse Banegas, i m’ha agradat perquè ha fet un gir total i aquesta no té res a vore amb la primera; “Una dona incòmoda”. Per cert, que la primera també la vaig llegir amb moltes ganes.
M’ha agradat perquè encara que no és alegre i conta una mica de misèries humanes, té el seu toc d’ironia i crítica a un tipus de persones que viuen d’una determinada manera. És molt àgil de nou el seu estil d’escriure i no té res a envejar a escriptors més consagrats.
La clau de la Nora i altres recerques de Jordi Martínez
(contes)
Este llibre també el va recomanar Jordi al seu blog. És una edició que ha fet ell mateix suposo que pel goig de vore els seus contes editats.
M’agrada molt llegir novel·la i històries ben llargues, però també contes curts que resolen abans la història. D’este en concret m’ha agradat la imaginació que ha posat l’autor en alguns. Cadascun té el seu petit secret, però el que més m’ha agradat, per com una situació arriba fins al límit, és “El pi de les sabates”. És com un reflex de la societat d’avui dia que sembla que fins i tot adorem a la tonteria més gran com podria ser un pal de la llum on la gent tira les seves sabates.
bajoqueta1
