No tenia ni idea de què em trobaria en este llibre, jo esperava potser una història policíaca, per l’autor vull dir. Però res de policies ni assassinats.
El protagonista, un metge retirat, que viu bastant aïllat, veu com un bon dia el passat ve a buscar-lo a l’illa on viu. Una novel·la cap endins d’un mateix i que te fa estar amb un nus a la gola en molts moments. Amb el punt de sorpresa just per fer-te estar llegint-lo, amb un ritme genial per no tenir ganes de deixar-lo, amb una manera d’explicar-ho tot que et sents allí al mig de l’illa passant fred o calor, i amb uns personatges que et creus moltíssim.
Em costa explicar el que he sentit ja que ha estat molt fort, i li poso a Mankell una nota molt alta per este llibre. M’ha fet passar-m’ho bé mentre llegia, m’ha fet emocionar i m’ha fet pensar.
“El mar está helado.
El invierno se ha presentado duro este año, al principio del nuevo milenio. Esta mañana, cuando me desperté en las tinieblas propias del mes de diciembre, me pareció oír el canto del hielo. No sé de dónde he sacado la idea de que el hielo puede cantar. Tal vez sea algo que, de niño, le oí contar a mi abuelo, nacido aquí, en el archipiélago.”
Henning Mankell
bajoqueta1
