Sempre m’han agradat els contes d’Empar Moliner, i tot el que escriu. Sap arribar quasi fins al límit de qualsevol situació, i aconsegueix arrancar-mos un somriure. Tot el que escriu és irònic, punyent i amb un estil molt peculiar.
Esta vegada crec que ha creuat la línia. En la majoria de contes m’he sentit que ha volgut portar massa fins al límit les situacions i els personatges i potser s’ha passat. Triaria 1 ó 2 que m’han agradat i que he trobat l’essència de l’Empar Moliner d’abans, la resta m’han costat més de llegir-los i passar-m’ho bé (fins i tot he trobat alguns una mica desagradables).
He trobat a faltar una mica menys de maltracte pels personatges, al cap i a la fi, no tothom és dolent…
bajoqueta1
